Capítol u

Un fil de llum entra per la finestra.

Lentament, vaig obrint les parpelles fins a acostumar-me a la claror matinal. Amb un sospir, algú em mou les cames cap als peus del llit, ara pesades i dolorides pels talons d’ahir a la nit.

M’aparta els cabells del front i poc a poc m’incorpora. De sobte dóno un bot.

- Què coi hi fas tu aquí?

Ell riu ensenyant les dents blanques.

- Et vinc a raptar, saps ?

Esbufego mirant cap a un altre costat.

- No és gaire normal despertar-te de sobte amb una persona a sobre teu mirant-te mentre dorms.

- Que t’he espantat, beneïda?

M’aixeco i em marejo lleugerament.

- Va….no t’enfadis…però si ja fa dos anys que sortim junts! Almenys estigues contenta de que hagi utilitzat la porta per entrar, no els nostres antics mètodes – diu mirant amb un somriure trapella a la finestra de l’habitació per a qual tants cops s’havia colat. – a més, ets tan bonica quan dorms…

Fa dos anys i tres mesos que surto amb el Joel, un noi alt amb el nas espigat. El fet de que sigui a la meva habitació després d’una nit de festa, estigui feta un desastre, que la meva estirada mare l’hagi deixat entrar o que unes pupil·les d’un verd clar com aigües tranquil·les m’escrutin sense  parar amb curiositat no fa el matí gens normal. Però sorprenentment, un aire de calma m’envolta, mentre ell  em pentina els cabells amb les puntes dels dits.

I fa molt de temps que ja tenim confiança, prou intimitat per compartir qualsevol cosa, i es que és tot ell el que em torna boja de desig...el suficient per estimar-lo com si fos una part de mi.

M’aixeco i vaig cap a la dutxa.

 Em faig un bon massatge al cap amb el xampú i seco el meu cos a la tovallola suau. Per l’escletxa de la porta,  el descobreixo arrufant el nas a dos mil·límetres d’una foto penjada de la cinquena Competició Anual amb el meu equip d’esquí. Fa ganyotes estranyes i el veig tot arreglant-se el pèl,  reflexat al vidre. De sobte, somric inevitablement, perquè és una situació d’allò més interessant. Em torno al mirall i em miro de dalt a baix sense deixar de somriure un instant.

I és que la vida amb ell té gust a xocolata i melindros.