Puc tenir una vida millor? Un nòvio que m'estimi més? És impossible, comprovat!! En Joel és el noi més maco que hi ha, n'estic segura. No hi ha cap persona que pugui superar aquells ulls verds, ni la seva personalitat. Crec que m'ha tocat la loteria a rebre un regal com ell.
-Luunee!! Vesteix-te i vine cap aquí, que tinc una sorpresa per a tu!
-Ja vinc, no m'estressis! - En Joel em fa por. Quan li agafa per fer aquestes sorpreses acabo sempre mullada o bruta. M'hauria d'haver avisat abans i llavors m'hagués dutxat després de la "sorpresa". - M'estic posant els pantalons!
Vaig cap a l'habitació i me'l trobo sentat sobre el llit que ha acabat de fer mentre jo em dutxava. Sense que se n'adoni dirigeixo la mirada cap a la cinta negra que té a les mans, amb la qual juga desde fa una bona estona. Em mira divertit i s'aixeca deixant així la marca que delata que s'ha sentat. S'acosta cap a mi i em lliga la cinta als ulls mentre em dóna petons.
-No et preocupis, princesa, t'ho passaràs molt bé. - Xiuxiueja a la orella. M'agafa una esgarrifança cada cop que ho fa. I ell ho sap.
-No estic preocupada. Simplement tinc curiositat. - Un dia em donaran una medalla per la mentida que acabo de dir.
-Millor, millor... Espera que.... Ja! Veus alguna cosa?
-Emm... No! - La cinta em tapa tot rastre de llum.
-Lune, no em menteixes, no? Que sino no té gràcia!
-Que no pesat!
-Llavors continuem.
M'agafa per les espatlles i em condueix per la casa. Baixem les escales que porten al menjador i, després de fer un esforç per no caure, sento un soroll. Un soroll molt estrany, la veritat. Crec que no l'he sentit mai. O potser sí i no me'n recordo. Tant se val.
-Au! Joel!! Més et val que no ho hagis fet expressament! - Crido mentre em frego la zona adolorida. Crec que m'he donat amb la cantonada de la taula del menjador.
-Va, no diguis que et fa mal quan ni t'ha sortit un blau!
-Tu espera i veuràs, guapo.
-Sí, si.... Això ja ho veurem. Però primer et trauré la cinta dels ulls, que ja estem. - Noto com la pressió cedeix i començo a recuperar la vista lentament. Primer ho veig tot de color blau, però després...
-I AIXÒ? - Un enorme paquet embolicat de paper de color blau que arriba fins la taula està al centre del menjador.- A què ve això ara?
-Lluna, amor, que ja no te'n recordes? Et vaig dir que si passava a competició nacional et faria un regal.
-De manera que... HAS PASSAT!! - Vaig córrer a abraçar-lo. Estava súper contenta. Feia temps que s'entrenava i si no hagués guanyat estaria molt decebut amb si mateix i ja no seria el mateix durant un temps.- I... No t'hauria de fer el regal jo?
-Normalment aniria així, tens raó, però saps que amb mi les coses sempre són diferents.
-Sí. -Vaig comentar somrient. - Doncs anem per feina, no? Què és? I per què serveixen els forats d'aquí al darrere? -Vaig preguntar mentre introduïa els dit índex pel primer forat.- Ecs! Què ha sigut això?
Una cosa llefiscosa m'havia llepat la mà. De sobte vaig trencar el paper d'embolicar i, després d'obrir la caixa de cartró, un cadell d'schnauzzer va sortir disparat de la caixa fins arribar als meus braços.
dissabte, 15 de juny del 2013
dijous, 4 d’abril del 2013
Capítol u
Un fil de llum entra
per la finestra.
Lentament, vaig
obrint les parpelles fins a acostumar-me a la claror matinal. Amb un sospir,
algú em mou les cames cap als peus del llit, ara pesades i dolorides pels
talons d’ahir a la nit.
M’aparta els cabells
del front i poc a poc m’incorpora. De sobte dóno un bot.
- Què coi hi fas tu
aquí?
Ell riu ensenyant les
dents blanques.
- Et vinc a raptar,
saps ?
Esbufego mirant cap a
un altre costat.
- No és gaire normal
despertar-te de sobte amb una persona a sobre teu mirant-te mentre dorms.
- Que t’he espantat,
beneïda?
M’aixeco i em marejo
lleugerament.
- Va….no
t’enfadis…però si ja fa dos anys que sortim junts! Almenys estigues contenta de
que hagi utilitzat la porta per entrar, no els nostres antics mètodes – diu
mirant amb un somriure trapella a la finestra de l’habitació per a qual tants
cops s’havia colat. – a més, ets tan bonica quan dorms…
Fa dos anys i tres
mesos que surto amb el Joel, un noi alt amb el nas espigat. El fet de que sigui
a la meva habitació després d’una nit de festa, estigui feta un desastre, que la
meva estirada mare l’hagi deixat entrar o que unes pupil·les d’un verd clar com
aigües tranquil·les m’escrutin sense
parar amb curiositat no fa el matí gens normal. Però sorprenentment, un
aire de calma m’envolta, mentre ell em
pentina els cabells amb les puntes dels dits.
I fa molt de temps
que ja tenim confiança, prou intimitat per compartir qualsevol cosa, i es que
és tot ell el que em torna boja de desig...el suficient per estimar-lo com si
fos una part de mi.
M’aixeco i vaig cap a
la dutxa.
Em faig un bon massatge al cap amb el xampú i
seco el meu cos a la tovallola suau. Per l’escletxa de la porta, el descobreixo arrufant el nas a dos
mil·límetres d’una foto penjada de la cinquena Competició Anual amb el meu equip
d’esquí. Fa ganyotes estranyes i el veig tot arreglant-se el pèl, reflexat al vidre. De sobte, somric
inevitablement, perquè és una situació d’allò més interessant. Em torno al
mirall i em miro de dalt a baix sense deixar de somriure un instant.
I és que la vida amb
ell té gust a xocolata i melindros.
dimecres, 3 d’abril del 2013
Pròleg
-Has de girar ràpidament i amb molta precaució per passar
aquelles franges de color vermell. M’has sentit Lluna? Lluna, mira’m i posa-hi
atenció al que t’estic dient, que amb un sol moviment en fals, cauràs! D’acord?
En aquell moment, la Lluna, no és que no estigués
escoltant al entrenador, sino que estava mirant els seus rivals de la
competició. Des de ben petita, ja va
començar a esquiar. Va apuntar-se a molts cursets per agafar la tècnica quan només
tenia cinc anys. Des d’aleshores, la Lluna participava a moltes competicions,
sortint sempre vencedora.
Els seus pares, estaven molt orgullosos d’ella amb el
tema de l’esquí, però mai millorava amb les assignatures escolars. Cada dia
tenien la mateixa discussió de les notes. Quan era petita, no li donava temps a
estudiar, ja que tenia classe d’esquí
cinc hores el dissabte i el diumenge i dues hores diàries entre setmana.
Des d’aquell any les classes s’incrementaven i ja no tenia temps. Els seus
pares li deien que podia estudiar a l’escola, però ells no més tenien ulls per
obrir la nova llibreria que havien d’inaugurar la pròxima setmana. Ella se
sentia mig oblidada, per això feia les competicions i intentava guanyar-les.
Però, quan es feia notar, els seus pares es recordaven de les notes i la
intentaven castigar. El que la salvava dels càstigs, però, eren les
competicions i les classes de cada setmana.
Va continuar observant i va aturar els ulls en un noi de
pèl castany, visualment preparat, però va apartar la vista quan ell va clavar
els seus ulls verds damunt seu. No és que sigues lletja, al contrari; tenia el
cabell ros i uns ulls blaus com el cel. L’únic que no li agradava ningú, o més
ben dit, que no s’havia fixat mai en ningú. Estava massa ocupada per poder
quedar, però aquell noi tenia alguna cosa especial. << No siguis ximple, concentrat >>, va pensar, i va sacsejar el cap com si aquell moviment li
hagués de treure el pensament. Però no va poder. Va tornar a mirar-lo, com si
fos l’única cosa que existís en el seu propi món imaginari.
El tret de sortida la va fer reaccionar. Va baixar en
picat, però amb molt de compte per no caure. Va veure com lentament anaven
caient els participants amb els dorsals i números 3, 6, 9, 4, 1, 5 i 7. Només
quedaven el número 8 i ella, amb el número 2. De cop, va veure que el número 8
se li avançava just a l’arribada i guanyava. En aquell moment, es va sentir
sola, decebuda i enfadada amb si mateixa per no haver donat el màxim de si.
Quan estava camí del lavabo per anar a vessar llàgrimes sense que ningú no la
veiés, va veure aquell noi que li havia semblat tan guapo al començament de la
competició, però no se li va escapar el detall; duia el dorsal amb el número 8.
L’havia guanyada! Això no li havia passat d’ençà les primeres competicions.
Quan el noi la va veure, es va atansar per anar a parlar-hi.
-Hola!- va dir. Va intentar passar per el seu costat fent
veure que no l’havia vist.
-Ei! Que sé que m’has sentit! Vine a parlar amb mi, que
no mossego.- Dit això, va fer un somriure ensenyant totes les dents, perfectíssimament
col·locades i ben blanques. La Lluna, no va tenir altre alternativa que
parar-se.
-Diguem, què vols?- Va intentar etzibar-li sense sonar
molt seca, tot i que estava bastant enfadada.
-Que has corregut molt bé. M’he n’alegro de haver
competit amb tu.
-D’acord.
-Ei! Estàs enfadada amb mi o alguna cosa?
-No, i ara. Perdona’m per haver-me comportat d’aquesta
manera. Per cert, com has aconseguit avançar-me tan de pressa?
- Ha sigut qüestió de sort. Escolta’m, vols anar a
prendre una xocolata calenta?
-D’acord.-Va dir, mentre aquell noi li despertava unes
pessigolles a la panxa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)