Capítol u

Un fil de llum entra per la finestra.

Lentament, vaig obrint les parpelles fins a acostumar-me a la claror matinal. Amb un sospir, algú em mou les cames cap als peus del llit, ara pesades i dolorides pels talons d’ahir a la nit.

M’aparta els cabells del front i poc a poc m’incorpora. De sobte dóno un bot.

- Què coi hi fas tu aquí?

Ell riu ensenyant les dents blanques.

- Et vinc a raptar, saps ?

Esbufego mirant cap a un altre costat.

- No és gaire normal despertar-te de sobte amb una persona a sobre teu mirant-te mentre dorms.

- Que t’he espantat, beneïda?

M’aixeco i em marejo lleugerament.

- Va….no t’enfadis…però si ja fa dos anys que sortim junts! Almenys estigues contenta de que hagi utilitzat la porta per entrar, no els nostres antics mètodes – diu mirant amb un somriure trapella a la finestra de l’habitació per a qual tants cops s’havia colat. – a més, ets tan bonica quan dorms…

Fa dos anys i tres mesos que surto amb el Joel, un noi alt amb el nas espigat. El fet de que sigui a la meva habitació després d’una nit de festa, estigui feta un desastre, que la meva estirada mare l’hagi deixat entrar o que unes pupil·les d’un verd clar com aigües tranquil·les m’escrutin sense  parar amb curiositat no fa el matí gens normal. Però sorprenentment, un aire de calma m’envolta, mentre ell  em pentina els cabells amb les puntes dels dits.

I fa molt de temps que ja tenim confiança, prou intimitat per compartir qualsevol cosa, i es que és tot ell el que em torna boja de desig...el suficient per estimar-lo com si fos una part de mi.

M’aixeco i vaig cap a la dutxa.

 Em faig un bon massatge al cap amb el xampú i seco el meu cos a la tovallola suau. Per l’escletxa de la porta,  el descobreixo arrufant el nas a dos mil·límetres d’una foto penjada de la cinquena Competició Anual amb el meu equip d’esquí. Fa ganyotes estranyes i el veig tot arreglant-se el pèl,  reflexat al vidre. De sobte, somric inevitablement, perquè és una situació d’allò més interessant. Em torno al mirall i em miro de dalt a baix sense deixar de somriure un instant.

I és que la vida amb ell té gust a xocolata i melindros.

Pròleg

-Has de girar ràpidament i amb molta precaució per passar aquelles franges de color vermell. M’has sentit Lluna? Lluna, mira’m i posa-hi atenció al que t’estic dient, que amb un sol moviment en fals, cauràs! D’acord?

En aquell moment, la Lluna, no és que no estigués escoltant al entrenador, sino que estava mirant els seus rivals de la competició. Des de ben petita,  ja va començar a esquiar. Va apuntar-se a molts cursets per agafar la tècnica quan només tenia cinc anys. Des d’aleshores, la Lluna participava a moltes competicions, sortint sempre vencedora.

Els seus pares, estaven molt orgullosos d’ella amb el tema de l’esquí, però mai millorava amb les assignatures escolars. Cada dia tenien la mateixa discussió de les notes. Quan era petita, no li donava temps a estudiar, ja que tenia classe d’esquí  cinc hores el dissabte i el diumenge i dues hores diàries entre setmana. Des d’aquell any les classes s’incrementaven i ja no tenia temps. Els seus pares li deien que podia estudiar a l’escola, però ells no més tenien ulls per obrir la nova llibreria que havien d’inaugurar la pròxima setmana. Ella se sentia mig oblidada, per això feia les competicions i intentava guanyar-les. Però, quan es feia notar, els seus pares es recordaven de les notes i la intentaven castigar. El que la salvava dels càstigs, però, eren les competicions i les classes de cada setmana.

Va continuar observant i va aturar els ulls en un noi de pèl castany, visualment preparat, però va apartar la vista quan ell va clavar els seus ulls verds damunt seu. No és que sigues lletja, al contrari; tenia el cabell ros i uns ulls blaus com el cel. L’únic que no li agradava ningú, o més ben dit, que no s’havia fixat mai en ningú. Estava massa ocupada per poder quedar, però aquell noi tenia alguna cosa especial. << No siguis ximple, concentrat >>, va pensar, i va sacsejar el cap com si aquell moviment li hagués de treure el pensament. Però no va poder. Va tornar a mirar-lo, com si fos l’única cosa que existís en el seu propi món imaginari.

El tret de sortida la va fer reaccionar. Va baixar en picat, però amb molt de compte per no caure. Va veure com lentament anaven caient els participants amb els dorsals i números 3, 6, 9, 4, 1, 5 i 7. Només quedaven el número 8 i ella, amb el número 2. De cop, va veure que el número 8 se li avançava just a l’arribada i guanyava. En aquell moment, es va sentir sola, decebuda i enfadada amb si mateixa per no haver donat el màxim de si. Quan estava camí del lavabo per anar a vessar llàgrimes sense que ningú no la veiés, va veure aquell noi que li havia semblat tan guapo al començament de la competició, però no se li va escapar el detall; duia el dorsal amb el número 8. L’havia guanyada! Això no li havia passat d’ençà les primeres competicions. Quan el noi la va veure, es va atansar per anar a parlar-hi.

-Hola!- va dir. Va intentar passar per el seu costat fent veure que no l’havia vist.

-Ei! Que sé que m’has sentit! Vine a parlar amb mi, que no mossego.- Dit això, va fer un somriure ensenyant totes les dents, perfectíssimament col·locades i ben blanques. La Lluna, no va tenir altre alternativa que parar-se.

-Diguem, què vols?- Va intentar etzibar-li sense sonar molt seca, tot i que estava bastant enfadada.

-Que has corregut molt bé. M’he n’alegro de haver competit amb tu.

-D’acord.

-Ei! Estàs enfadada amb mi o alguna cosa?

-No, i ara. Perdona’m per haver-me comportat d’aquesta manera. Per cert, com has aconseguit avançar-me tan de pressa?

- Ha sigut qüestió de sort. Escolta’m, vols anar a prendre una xocolata calenta?

-D’acord.-Va dir, mentre aquell noi li despertava unes pessigolles a la panxa.