Puc tenir una vida millor? Un nòvio que m'estimi més? És impossible, comprovat!! En Joel és el noi més maco que hi ha, n'estic segura. No hi ha cap persona que pugui superar aquells ulls verds, ni la seva personalitat. Crec que m'ha tocat la loteria a rebre un regal com ell.
-Luunee!! Vesteix-te i vine cap aquí, que tinc una sorpresa per a tu!
-Ja vinc, no m'estressis! - En Joel em fa por. Quan li agafa per fer aquestes sorpreses acabo sempre mullada o bruta. M'hauria d'haver avisat abans i llavors m'hagués dutxat després de la "sorpresa". - M'estic posant els pantalons!
Vaig cap a l'habitació i me'l trobo sentat sobre el llit que ha acabat de fer mentre jo em dutxava. Sense que se n'adoni dirigeixo la mirada cap a la cinta negra que té a les mans, amb la qual juga desde fa una bona estona. Em mira divertit i s'aixeca deixant així la marca que delata que s'ha sentat. S'acosta cap a mi i em lliga la cinta als ulls mentre em dóna petons.
-No et preocupis, princesa, t'ho passaràs molt bé. - Xiuxiueja a la orella. M'agafa una esgarrifança cada cop que ho fa. I ell ho sap.
-No estic preocupada. Simplement tinc curiositat. - Un dia em donaran una medalla per la mentida que acabo de dir.
-Millor, millor... Espera que.... Ja! Veus alguna cosa?
-Emm... No! - La cinta em tapa tot rastre de llum.
-Lune, no em menteixes, no? Que sino no té gràcia!
-Que no pesat!
-Llavors continuem.
M'agafa per les espatlles i em condueix per la casa. Baixem les escales que porten al menjador i, després de fer un esforç per no caure, sento un soroll. Un soroll molt estrany, la veritat. Crec que no l'he sentit mai. O potser sí i no me'n recordo. Tant se val.
-Au! Joel!! Més et val que no ho hagis fet expressament! - Crido mentre em frego la zona adolorida. Crec que m'he donat amb la cantonada de la taula del menjador.
-Va, no diguis que et fa mal quan ni t'ha sortit un blau!
-Tu espera i veuràs, guapo.
-Sí, si.... Això ja ho veurem. Però primer et trauré la cinta dels ulls, que ja estem. - Noto com la pressió cedeix i començo a recuperar la vista lentament. Primer ho veig tot de color blau, però després...
-I AIXÒ? - Un enorme paquet embolicat de paper de color blau que arriba fins la taula està al centre del menjador.- A què ve això ara?
-Lluna, amor, que ja no te'n recordes? Et vaig dir que si passava a competició nacional et faria un regal.
-De manera que... HAS PASSAT!! - Vaig córrer a abraçar-lo. Estava súper contenta. Feia temps que s'entrenava i si no hagués guanyat estaria molt decebut amb si mateix i ja no seria el mateix durant un temps.- I... No t'hauria de fer el regal jo?
-Normalment aniria així, tens raó, però saps que amb mi les coses sempre són diferents.
-Sí. -Vaig comentar somrient. - Doncs anem per feina, no? Què és? I per què serveixen els forats d'aquí al darrere? -Vaig preguntar mentre introduïa els dit índex pel primer forat.- Ecs! Què ha sigut això?
Una cosa llefiscosa m'havia llepat la mà. De sobte vaig trencar el paper d'embolicar i, després d'obrir la caixa de cartró, un cadell d'schnauzzer va sortir disparat de la caixa fins arribar als meus braços.
